La possessió del sòl per part d'un o varis individus, amb exclusió de la restant majoria, és la causa de l'existència de la misèria. Aquesta veritat, tantes vegades anunciada, convé que es repeteixi sense cessar.
El nostre globus ha preexistit a la humanitat. La terra, abans que la humanitat aparegués en ella, no tenia amo; lògic és admetre que les primeres generacions humanes la van posseir en comú.
Per què actualment el sòl pertany a una minoria? Sens dubte, perquè els forts en un moment donat se la van apropiar a expenses dels dèbils, que no van saber ni van poder impedir-ho.
La força física individual va poder servir als primers ocupants; després la força organitzada va crear circumscripcions anomenades nacions, i en cada circumscripció els posseïdors de la terra i monopolitzadors del capital creat pel treball servil es van atribuir la part del lleó, procurant-se fragments de territori a canvi de diners.
I es va produir aquest cas: els proletaris, no tenint participació en el sòl, per treballar i viure, es van veure obligats a humiliar-se als propietaris, oferint-los uns treball a canvi d'un salari, donant lloc a l'abús que els economistes excusen o justifiquen en nom de la llei d'oferta i demanda, en que el capitalista propietari usurpa sistemàticament el producte del treball.
De tal anomalia resulta l'esclavitud dels treballadors, i la inexplicable incongruència existent entre els drets declarats per la “democràcia” moderna i la brutalitat arcaica del fet social, per la qual, mentre es declara la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans, viuen materialment dividits segons l'antiga legislació romana en homes-persona, amb lliure accés a totes les avantatges socials, i en homes-cosa, supeditats als seus dominadors.
El sòl és la força productora material indispensable per al treball; és, doncs, d'absoluta justícia que tot ésser humà tingui en ell lliure participació, el que equival a dir que el sòl ha de ser posseït en comú per la humanitat.
Per efectuar aquesta transformació de la propietat, que s'imposa per necessitat i per justícia, la sociologia avança nocions racionals, el privilegi oposa quantes dificultats té a mà i el progrés aplana l'ira, fins el moment que es produeixi l'explosió que, en els grans dies de la història, senyala infal·liblement el moment de l'evolució complerta.
- “La propietat del sòl”, article publicat en el primer número del periòdic obrer racionalista-sindical “Escuela Libre” (Valladolid, 1911).
L'humanisme revolucionari recorda bé i manté vius els anhels d'acabar amb l'apropiació per part d'unes minories del que mai s'hauria d'haver deixat de compartir. El planeta i l'herència humana ofereixen uns béns i recursos que no poden ser propietat exclusiva de ningú.
És senzill: compartir forma part del bon viure. En canvi, sotmetre els demés mitjançant el privilegi acumulatiu de la propietat és miserable. La co-existència de l'opulència material més arrogant amb la falta de pa i sostre és una vergonyosa infàmia.
La propietat privada és una institució intocable de la dictadura capitalista, pilar del vigent sistema socioeconòmic, cultural, de valors i de cosmovisió. És una condemna; s'havia d'acabar amb ella, però no es va aconseguir.
Tot ha anat, aleshores, previsiblement a pitjor. L'acumulació de terra, riquesa i recursos apropiats per part d'unes minories ha anat creixent i creixent, quedant, així, la resta cada vegada més desposseïda.
Acceptar com a normals i tolerables les injustícies ens va tornant injustos i amorals, i aquesta degradació permet que aquesta “normalitat” es perpetuï i empitjori. Cal trencar l'espiral d'apatia.
La qualitat de vida és compartir i cooperar, no competir i dominar. Recordem-ho -o descobrim-ho, si és una experiència encara no viscuda-.
És senzill: compartir forma part del bon viure. En canvi, sotmetre els demés mitjançant el privilegi acumulatiu de la propietat és miserable. La co-existència de l'opulència material més arrogant amb la falta de pa i sostre és una vergonyosa infàmia.
La propietat privada és una institució intocable de la dictadura capitalista, pilar del vigent sistema socioeconòmic, cultural, de valors i de cosmovisió. És una condemna; s'havia d'acabar amb ella, però no es va aconseguir.
Tot ha anat, aleshores, previsiblement a pitjor. L'acumulació de terra, riquesa i recursos apropiats per part d'unes minories ha anat creixent i creixent, quedant, així, la resta cada vegada més desposseïda.
Acceptar com a normals i tolerables les injustícies ens va tornant injustos i amorals, i aquesta degradació permet que aquesta “normalitat” es perpetuï i empitjori. Cal trencar l'espiral d'apatia.
La qualitat de vida és compartir i cooperar, no competir i dominar. Recordem-ho -o descobrim-ho, si és una experiència encara no viscuda-.
Recuperem el cor calent socialista![1] Algunes lectures, com la d'aquest article, escrit fa més de 100 anys, ens poden connectar amb el seu batec.
Notes:
[1] Quan parlo de socialisme em desentenc de l'URSS i dels demés projectes de “socialisme” d'Estat. El socialisme és contrari a l'aparell burocràtic-repressiu estatal. Ha de basar-se en el control directe dels béns econòmics per part de les comunitats i pobles des de l'àmbit local.
Notes:
[1] Quan parlo de socialisme em desentenc de l'URSS i dels demés projectes de “socialisme” d'Estat. El socialisme és contrari a l'aparell burocràtic-repressiu estatal. Ha de basar-se en el control directe dels béns econòmics per part de les comunitats i pobles des de l'àmbit local.
--
147 empresas controlan la economía mundial (estudi sobre l'estadi actual de concentració de poder econòmic)
Economia col·lectiva. L'última revolució d'Europa (documental que s'estrenarà aviat sobre l'expropiació i gestió col·lectiva d'empreses i serveis públics per part de treballadors i treballadores l'any 1936)
En democracia, la economía se basará en el procomún (article d'Antón Dké)
Un paradigma postcapitalista se abre paso hacia el bien común de la humanidad (article d'Antón Dké)
Un paradigma postcapitalista se abre paso hacia el bien común de la humanidad (article d'Antón Dké)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada